Com bé dic al vídeo no tenia molt clar si parlar d’aquest programa televisiu però finalment m’he animat. En aquesta entrada em dedicaré a parlar-vos d’una altra visió del programa i és que Operación Triunfo va molt més enllà que un talent show més.
Vaig a confessar-vos que vaig veure la gala «cero» per curiositat i per conèixer els nous candidats. Si la vas veure estaràs d’acord que va ser la pitjor de totes les gales que han realitzat. Ja no solament pels desafinaments i nervis que tots tenien (i teniem) sinó també per errors tècnics. Però li vaig donar una oportunitat i a partir de la gala 1 ja he estat enganxadíssima al programa.
Recorde que en la primera edició, la del 2001, pocs dels concursants tenien una educació musical com a tal i tenien una assignatura que crec recordar que era llenguatge musical. En canvi aquest any pràcticament tots els concursants saben de música i també toquen un instrument o dos, o tres o quatre com és el cas d’Alfred.
Una de les coses que m’agrada molt és la visibilitat. La visibilitat que es dóna a la música com a professió, el vocabulari musical, la feina que hi ha darrere de cada producció musical, aquells petits detalls tècnics que fan que pugam gaudir de les cançons dels nostres cantants i grups preferits. I ara paraules com: empastar, harmonia, «anclaje» i sapoconcho han arribat a milers de cases i gràcies a això ha augmentat el vocabulari musical de moltíssima gent en aquestos 3 mesos.
A part d’això el càsting pense que ha sigut molt encertat. Tots i cada un tenen alguna cosa que es caracteritza i els fa únics i autèntics i crec que ha sigut una de les claus de l’èxit d’aquesta edició. Òbviament cada u tenim els nostres preferits i para gustos colores.
Però claus d’èxit d’aquest programa hi han moltes i l’entrada seria llarguíssima. El que tinc clar és que OT mola i que ens queda moooolt per descobrir d’aquestes noves estrelles del panorama musical.